Blog i articles d'actualitat

La dieta dels legionaris romans

Es calcula que un legionari romà cremava entre 4.000 calories (aquarterats) i 7.000 calories (en campanya bèl·lica). Segons els costums romans, els soldats no s’havien d’alimentar per plaer sinó únicament per aconseguir energia pel camp de batalla.

En l’actualitat, l’Organització Mundial de la Salut estableix un càlcul genèric: entre 1.600 i 2.000 calories al dia per a les dones i per als homes entre 2.000 i 2.500

L’aliment bàsic de la dieta del legionari eren els cereals, especialment l’espelta i el blat, que eren molt fàcils de cultivar. Cada soldat rebia certa quantitat en gra, de manera regular i el seu cost era descomptat de la seva paga. Molt nutritiu i fàcil de preparar era el “puls”, una sopa espessa de cereals, cuinada amb aigua, llet o qualsevol altra cosa que es tingués a disposició.

La dieta del soldat romà (cibària, cibus castrensis) no es diferencia en excés de la del civil corrent, tenint com a base la tríada mediterrània. El blat –quan no un altre cereal per dificultats de proveïment– constitueix la base de la mateixa i la seva principal aportació calòrica. A ell cal afegir-hi els llegums –sobretot llenties– i verdures –mongetes– de tota mena, que tendeixen a variar d’acord amb les condicions de cada regió. Els altres dos elements fonamentals de la dieta eren, per descomptat, l’oli i el vi, especialment el de caràcter agre (acetum), l’aportació calòrica del qual resulta imprescindible en una dieta equilibrada. Com a complements alimentaris actuarien els productes lactis –llet i formatge–, mentre que la carn solia estar representada per la cansalada –de vegades substitut gras de l’oli–. La sal era fonamental tant per amanir com per conservar. Finalment, la mel afavoria la condimentació dels aliments. (Font: “De cibo castrorum”)

“Un exèrcit marxa sobre el seu estòmac”

Napoleó Bonaparte
Aliments principals dels exèrcits romans. Imatge: Luis Cano

Panis Militaris

Els legionaris molien part dels seus cereals en petites moles transportades en carretes. El panis militaris es feia barrejant farina de blat, aigua, sal, oli i fulles de llorer: era una mena de saladilla sense llevat, que es rostia sobre pedres calentes o brases.

En emergències, i de vegades com a càstig, els legionaris s’havien de conformar amb ordi, tradicionalment assignat als esclaus.

A ningú li agrada el pa de fa tres dies, per la qual cosa calia coure’l cada dia.

Buccellatum

Galetes Buccellatum

Amb farina de blat dur, aigua i oli s’elaborava el buccellatum, una galeta molt dura però molt duradora. En general, es cuinava dues vegades perquè quedés encara més sec i durés més temps.

Aquesta doble cocció era molt important. De fet, els historiadors han descobert que, en una ocasió, durant la guerra vàndala del 533 dC, el buccellatum no es va coure adequadament i va provocar la intoxicació i la mort de 500 soldats.

Aquest tipus de galeta es menjava sovint durant les marxes, quan no es disposava de temps per aturar-se a dinar. Per la mateixa raó, els legionaris sempre portaven una bossa de cereals, cosa que podia ser decisiva en cas de perdre els carros del menjar, perquè gràcies a això podien resistir uns dies més, menjant el seu contingut tant cru com cuit en forma de pa.

Cibus

Un legionari com cal necessita moltes proteïnes per mantenir-se musculós i resistent. La carn era la principal font d’aquest tipus de proteïnes, però també disposava de peix en salaó, o fresc si hi havia un riu o mar proper.

Tot i que ja es coneixien mètodes de conservar la carn, els legionaris la preferien fresca, i per això cada exèrcit portava el seu propi bestiar. En general caps de bestiar, però també podien portar ovelles, porcs i pollastres. A tot això se li afegia el producte de la caça, senglars, faisans, cérvols, conills i fins i tot óssos, que variava de regió en regió.

A banda de les salaons i altres conserves, hi havia el garum, la salsa de peix fermentada que tant agradava als romans, civils i militars. Es preparava amb trossos de peix que es deixaven fermentar al sol durant setmanes, i llestos!, però els romans s’ho posaven a gairebé tot (com el ketchup dels joves d’avui dia). Actualment a la cuina moderna s’està recuperant la utilització del garum.

Fructus e legumina

La principal llavor que portaven els legionaris eren les llenties. Es conservaven durant molt de temps i eren relativament senzilles de coure. No com cigrons o similar que requerien molt temps de cocció.

La fruita l’anaven recollint mentre avançaven entre campaments i batalles. El que si s’enduien de la zona mediterrània eren les olives, conservades amb diferents receptes.

Lactis

Un legionari no bevia llet cada dia, si més no fresca, però si gaudia d’un bon tros de formatge. En general era una versió de mató, acabat de fer, però també portaven grans trossos de curats. És possible, encara que no hi ha evidència fefaent, que de vegades gaudissin d’algun tipus de iogurt.

Potum

Amb els menjars, era normal un gotet de vi, però no un vi qualsevol. Tots sabem que el vi aguanta molt de temps, però per això cal conservar-lo a certa temperatura i condicions constants, una cosa gairebé impossible en campanya.

Per això, els legionaris preparaven la fosca, una beguda d’origen grec que aprofitava vi avinagrat, i al qual s’hi afegien herbes o mel per millorar-ne el sabor. Com ja estava avinagrat, resistia el pas del temps i els canvis de temperatura. Era, a més, molt nutritiu, i abundant a vitamina C, cosa que protegia els soldats de l’escorbut.

Qué comía un legionario romano.

L’annona era el servei estatal encarregat d’abastir les legions escampades per tot l’Imperi.

Jesús G. Barcala

Espies romans

Tant anar d’aquí cap allà transportant blat va convertir alguns soldats en grans coneixedors no només de l’estat emocional de les casernes, sinó també de les poblacions i dels camins que sempre portaven a Roma. Els espies perfectes! va pensar el espavilat Emperador Adrià, que va convertir els frumentarii (legionaris encarregats del repartiment de blat) en un aparell d’intel·ligència al servei de l’Estat.


Fonts d’informació: Vols saber-ne més?

Deixar un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà.