En Blai va néixer al Mas Albera. Els masovers són la família Martí i Pomarola que venen d’una tradició de pagès de molts anys enrere. El besavi Miquel Martí va construir el mas a la vora d’un rierola a finals del segle XIX i des d’ençà s’han dedicat al conreu de cereals i a la cria de bestiar.
Encara és petit, però en Blai és molt espavilat i té molts somnis per quan sigui gran. Els seus millors amics al mas són en Panís i la Baldufa. Amb ells es passa llargues estones fent petar la xerrada, rient i jugant.
La Baldufa, és una gossa mestissa que la Maria Pomarola va trobar fa tres anys al marge de la carretera somicant després que algun cotxe l’hagués atropellada. No feia gaire bona pinta, perquè tenia una bona ferida a la cama esquerra. Tot i això, la va dur al veterinari i a base de fer-li cures va millorar, la van adoptar i des de llavors forma part de la família com una més.
En Panís viu al camp que hi ha al marge dret del caminet que va de la carretera fins a l’entrada del mas.
Sí. En Blai és un granet de blat que està creixent al camp de cereals més gran que hi ha al Mas Albera. I el seu amic Panís és un gra de blat de moro que se les empesca perquè els seus germans de panotxa no li prenguin els nutrients. L’únic que els separa és el caminet de sorra que hi ha entre els dos sembrats.
Els masovers deixen sortir a la Baldufa cada vespre a fer un passeig pels camps perquè mogui una mica les potes. Ella aprofita per acostar-se al sembrat i explicar-li quatre xafarderies als seus amics.
– Panís que ja dormiu? – Pregunta en veu baixa.
– No, estic aprofitant els darrers raigs de sol per fer-me ben gran i formós. – Se sent des de la vora del sembrat.
– Avui ha vingut un fariner a parlar amb l’amo.
– Puagh, a mi ja m’han dit que els grans de panís sempre acabem a les menjadores de les vaques. Tenim una vida de merda. – Es lamenta en Panís amb veu de resignació.
– Que no! Li han dit a l’amo que hi ha un forn a Figueres que volen fer unes barres de pa noves que portaran farina de blat de moro! – replica la Baldufa amb veu excitada.
– Ah si?! I com hi podríem anar?
– Ja ja – Riuen tots els grans de blat de moro de la panotxa – No siguis burro Panís que t’està fent una broma.
– Que no!. Escolteu-me! – crida la Baldulfa – El fariner diu que si la collita és de molta qualitat us portaran al molí després de la sega i us convertiran en farina perquè pugueu acabar en un bon pa artesà.
– Ala que guai! – exclama en Blai des de l’altra banda del camí.
– Panís, t’imagines que tots dos acabem al mateix forn? – diu en Blai.
– Molaria molt!
– Baldufa? Baldufaaaa?
És la veu de la Maria que crida la gossa des del Mas que ja es fa fosc i toca anar a dormir.
Van passant les setmanes i els tres amics segueixen amb els seus jocs. En Blai i en Panís creixent, i la Baldufa cada cop més vella i coixa. Avui al matí sembla que el dia s’ha llevat amb forta tramuntana. Els crits als sembrats es senten des del mas i la Baldufa surt pel porticó a veure què passa.
– Nois agafeu-vos ben fort a l’espiga i a la panotxa – crida la Baldufa mentre s’acosta a la rega on hi ha en Blai i en Panís.
– Tinc poooor! – crida en Blai mentre s’agafa tan fort com pot.
– Aguanteu fort que he sentit l’amo com deia que a mig matí afluixarà.
Efectivament, en Joan coneixia molt bé els canvis de temps i a mig matí el vent es calma i els nois poden respirar amb tranquil·litat. De fons encara se senten els plors d’alguns grans de blat i de blat de moro que havien caigut a terra. El seu destí estava decidit, moririen en pocs dies i ja no podrien complir el seu somni de formar part d’un bon pa.
– Baldufa, no em trobo gaire bé avui – li diu en Panís en una de les xerrades matutines que tenen cada dia.
– Què et passa Panís?
– No ho sé però deu ser una passa, els meus germans tampoc es troben gaire bé. Tinc un color estrany.
– Ostres si que em sap greu. Aniré al mas a veure si m’assabento d’alguna cosa.
La Baldufa anar corrent i arrossegant la pota esquerra cap al mas, preocupada pel seu amic. Al cap d’una estona ja tornava a ser a la vora del sembrat de blat de moro.
– Panís. – el crida amb veu entretallada.
– Què has esbrinat?
– És que … és que … és que …
– Va! digue-ho d’una vegada!
– L’amo diu que hi ha una plaga i us hauran de fumigar amb productes químics.
– Bé, no passa res! Així ens curarem nois! – I de cop tot el sembrat va xisclar d’alegria.
– Sí, però …
– Però … què?
– Doncs que llavors ja no podreu anar a la farinera i quan us seguin us portaran a una fàbrica de pinso per animals.
Es va fer un llarg silenci, només trencat pel soroll del frec de les fulles amb el suau moviment del vent.
– Blai! Digue-li alguna cosa.
– Ostres Panís, quin greu em sap. – diu en Blai amb veu fluixeta.
– Ja no podré complir el meu somni – esbufega en Panís – Però, Blai, tu m’hi podries ajudar!
– Ah si? Com?
– Doncs tu pots esforçar-te en prendre molts nutrients i que sempre et toqui el sol, així tu i els teus germans sereu una bona collita de blat i quan et portin al forn de pa podràs complir el meu somni d’acabar en una bona barra de pa. Fés-ho en nom meu si us plau!
– D’acord Panís. T’ho prometo!
Les nits al Mas Albera són molt llargues, però aquesta matinada tot i ser encara molt negra nit …
– Panís, Panís! Desperta! – crida en Blai.
– Quèeeee passaaaa? – remuga en Panís mig endormiscat.
– No sents aquest soroll tan fort?
– Ostres sí. D’ón ve? – quan de cop apareix un llum molt brillant que ve de la banda del mas.
– Paníiiis – crida la Baldufa que acaba d’arribar corrent – És la segadora que ja us venen a segar! Sigues valent!
– Panís! Una abraçada amic! – crida en Blai des del seu sembrat mentre veu passar la segadora a tota màquina per l’altra banda del camí.
– Adeeeuuuu compaaaanys – diu en Panís mentre comença a rodolar pel vis sens fí de la segadora.
– I ara què farem Baldufa? – diu en Blai amb veu plorosa.
– Doncs, ara t’has d’esforçar en ser el millor blat de l’Empordà per poder complir la promesa que li vas fer a en Panís.
I així ho va fer. Cada dia que plovia en Blai i els seus germans s’esforçaven en beure’n tanta com podien. Quan sortia el sol, es balancejaven a l’espiga per encarar-si tant com fos possible.
Així va ser com en Blai va arribar un bon dia davant el Forn de Pa Porterias a Figueres. Ell i tots els seus germans estaven dins d’un camió de farina, a punt per entrar a l’obrador.
– Uououoooooo – crida en Blai mentre es tira tubs avall fins a caure dins el silo de farina – Què divertiiiiiittttt!
Van passant els dies fins que veu que ja s’acosta a l’aixeta del silo i pensa:
– Aviat formaré part d’un pa, tal com volia en Panís. Però jo no vull un pa qualsevol. Vull anar a la massa de la barra Raulina.
La setmana passada va sentir una conversa d’en David amb els repartidors, en què deien que començarien a elaborar el nou pa i que les proves havien sortit tan i tan bones.
– Blai! Ens toca. – se sent des de dins del silo
En pocs segons en Blai va passar del fons del silo a l’amassadora de l’Ednar. De cop hi volta li cauen a sobre la farina de blat de moro, l’aigua i la massa mare. Va quedar tot xop en un moment.
– Puagh! Estem ben bruts!
– Ja ja – riuen la resta de grans de farina – Noi! I com et pensaves que es fa el pa?
– Ara ens tocarà reposar per guanyar força i demà cap al forn! – Li diuen els altres.
En Blai dorm tota la nit pelat de fred a la nevera de fermentació, i cap a les 10 del vespre, comença a sentir com l’ànima del forn entra dins seu i de cop comença a créixer. El soroll al forn ja és molt fort entre extractors i la música a tot drap a la ràdio, quan el seu carro es comença a moure.
– Què és allò vermell que veig al fons? – pregunta en Blai
– És el forn burro!
– Collons quina calor! – crida en Blai quan toca amb la sola el fons del forn que està a més de dos cents graus.
Al cap d’una estona …
– Nois !!! Són una barra Raulina!! Tal com volia en Panís!! – crida en Blai emocionat en veure els seus companys cuits i en forma de Raulina.
El somnis, somnis són. I si tu no els pots complir, sempre hi haurà algú disposat a fer-ho per tú.
Bon Nadal en nom de tot l’equip de persones i cereals que formem part d’El Pa de PA PA i Forn de pa Porterias.
